Castillo de l’Estrella, Orígens de Sogorb

El puig de Sopeña va ser el centre de poder de l’Alt Palància durant més de 1.000 anys, habitat únicament per reis i nobles, rodejat de murs gruixuts, torres de vigilància i homes armats per a la seua defensa. El seu aspecte, hui en dia, no s’assembla gens a la imatge idealitzada que ens n’ha arribat a través del retaule de l’altar major de la catedral.

Juntament amb les restes de l’última reconstrucció, ja en el segle XIX, en plenes guerres carlines, s’eleven sobre el seu cim molts pins ja carregats d’anys, dedicats únicament a fer ombra a un meravellós passeig que el recorre i que el converteix de nou en el lloc més privilegiat de Sogorb, amb una diferència substancial sobre altres èpoques: aquesta vegada ja no hi ha reis ni nobles temorosos del seu destí, sinó ciutadans de peu a la recerca de les carícies del vent a la primavera; o de l’ombra que sempre somriu a l’estiu; o del so que el pas lent produeix sobre les fulles de la tardor; o fins i tot de la soledat del silenci dels hiverns.

Les troballes arqueològiques més antigues daten del 1.500 aC amb els primers assentaments humans al puig de Sopeña, si bé no hi ha referències escrites d’aquesta ocupació fins al segle VIII, ja amb la dominació àrab, i se suposa que en èpoques anteriors a aquests, i atesa la seua situació estratègica, ibers, romans i visigots es degueren encarregar de protegir aquest enclavament. La dominació àrab va transformar per complet la ciutat, i fins als nostres dies s’ha mantingut la disposició dels seus estrets i sinuosos carrers a l’interior de la muralla.

Durant el segle XI, Sogorb apareix com una autèntica ciutat emmurallada, i va estar en poder dels musulmans fins a la segona meitat del s. XIII.

Jaume I la incorpora a la Corona d’Aragó en 1245 després d’un pacte amb d’Abū Sa’īd, antic rei moro de València desterrat pel seu oponent Zayan, mitjançant el qual Abū Sa’īd conserva Sogorb a canvi de la seua fidelitat a la corona.

Ja sota comandament cristià, Sogorb va arribar a ser residència del rei d’Aragó Martí l’Humà, casat amb Maria de Luna, senyora de Sogorb. En el segle XV, Sogorb es converteix en ducat. El primer duc serà l’infant Enric d’Aragó i de Pimentel, que passarà a la història amb el nom d’“Infant Fortunes”. En el segle XVI, Alfonso d’Aragó i Sicília, segon duc de Sogorb, va manar construir el palau ducal a la plaça de l’Aigua Neta, on va traslladar la seua residència i va abandonar el castell per sempre.

A partir d’ací el castell anirà sent desmantellat per a fer servir les pedres dels seus murs en diverses construccions (catedral, hospital vell, etc.). El segle XVIII serà l’últim que contemplarà les restes de la seua esplendor. Durant les guerres carlines s’hi construeix un fort les restes del qual es conserven hui en dia.